25 de Novembre 2017, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

violència%20dones

Un any més, 25 de novembre i de nou, la necessitat i l ‘obligació de marcar en vermell aquesta data en l’agenda de tothom: partits polítics, institucions i ciutadania.

La realitat social del moment que ens ocupa ha fet que aquesta reflexió girés, de nou, al voltant de la violència institucional que és present en l’atenció i intervenció de les violències masclistes, en tots els seus àmbits i en totes les seves manifestacions.

A aquesta qüestió ja li vàrem dedicar un escrit al novembre de 2015 (http://acpig.org/25-de-novembre-dia-internacional-per-a-leliminacio-de-la-violencia-envers-les-dones-4/ ) i, malauradament, comprovem, amb molta tristesa i vergonya, que poques coses han canviat des d’aleshores.

L’Estat Espanyol continua desobeint les seves obligacions i responsabilitats en la matèria i inaplicant part de la normativa internacional ratificada al respecte. Serveixen únicament d’exemple a això, la condemna del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW) en el cas Ángela González Carreño[1] o la falta d’inclusió dels actes de violència sexual o violència econòmica com altres formes de violència de gènere i l’agravant de gènere en els articles del Codi Penal que estan redactats de forma neutre, tal i com estableix el Conveni d’Istanbul[2].

Continuen faltant polítiques públiques que possibilitin una igualtat real i una societat lliure de violència i sobren declaracions d’intencions i bona voluntat; falta dotació pressupostària per treballar preventivament, per fer recerca i millorar l’atenció que es dóna i per garantir l’assistència integral i la reparació de totes les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista.

Falta canviar el discurs audiovisual sexista i sensacionalista de bona part dels mitjans de comunicació i que tant impregna l’opinió de la ciutadania; falta corregir les deficiències o inclús males praxis que sovint es donen en els sistemes d’atenció; falta formació especialitzada i continuada en tots els àmbits d’actuació; falta consolidar els serveis d’atenció i millorar les condicions laborals dels i les professionals que hi treballen així com posar en valor i reconèixer la seva tasca professional.

Falta implementar la coeducació en les escoles i els instituts, acompanyant-la d’una educació afectivo-sexual i una veritable aposta per la prevenció de les relacions abusives; falten nous models de feminitats i masculinitats i ens calen nous referents; falten nous discursos sobre l’amor i com viure’l.

Però una cosa sí que ha canviat: hi ha menys normalització i tolerància cap a la violència, hi ha més crítica i qüestionament de les actituds i comportaments masclistes, hi ha més rebuig a qualsevol tipus d’agressió, hi ha més reconeixement al treball fet durant tants i tants anys pel feminisme i hi ha més exigència cap els poders públics perquè actuïn, perquè actuïn ja i perquè actuïn amb tota la diligència vers aquesta greu qüestió d’Estat. Hi ha més convenciment que no podem continuar esperant, no podem continuar esperant més.

[1] Dictamen núm. 47/2012 del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW)

[2] Articles 3, 49.2 i 45 del Conveni d’Istanbul

Comments are closed.