Category Archives: conciliació

CONCILIACIÓ: Solució o problema

Autora: Maria Prat Alsina (Responsable de Planificació de RRHH de l’ICS i Vicepresidenta d’ACPIG)

Que el concepte “conciliació de la vida personal laboral i familiar” hauria d’estar vinculat a la idea de compartir les responsabilitats del treball productiu, reproductiu i domèstic entre les dones i els homes és una idea compartida majoritàriament, si bé, analitzant com s’ha interpretat i s’interpreta aquest concepte, socialment i normativament, ens adonem que, al llarg del temps, ha tingut diversos continguts i que aquests han anat canviant, ja que, si bé fins els anys 60 o 70, la conciliació estava relacionada amb el “món feminista”, posteriorment, aquest concepte s’ha relacionat amb el “món laboral” i s’ha associat bàsicament a estratègies orientades al treball flexible en el mercat laboral.

L’origen d’aquest canvi de representació sobre la conciliació el situem en la divisió sexual de treball. Tothom sap que, tradicionalment a les nostres societats, el “treball” que es desenvolupa el podem qualificar de treball no productiu o reproductiu, circumscrit a l’àmbit privat i eminentment femení, que respon a l’estereotip “dona cuidadora” i que es manifesta com treball domèstic o treball de cura de persones (descendents, ascendents,…) i el treball productiu, circumscrit a l’àmbit exterior o públic, que és eminentment masculí i respon a l’estereotip “home sustentador”.  També se sap que, en la nostra organització social, s’ha valorat de diferent manera el tipus de treball, que aquesta divisió sexual del treball comporta, i que la valoració més positiva s’ha adjudicat al “treball productiu” és a dir, el treball que realitzen els homes.

Aquesta valoració social ha conformat unes determinades relacions de gènere desiguals que han operat en detriment del col·lectiu femení i és, en el nucli d’aquesta divisió sexual del treball, on rau l’origen del debat sobre la conciliació, malgrat que socialment no es visualitzi, ni es tingui en consideració per abordar les solucions a la problemàtica que comporta, essent que les solucions que es plantegen han seguit comportat un manteniment o increment de les desigualtats.

L’externalització del treball femení va comportar un increment del sector productiu i una millora econòmica per a la societat i, en definitiva, per als Estats; per això la incorporació de la dona al sector productiu va esdevenir un interès polític i un fenomen social al que havia de donar protecció i facilitar l’assumpció del treball de les dones, des de l’Estat.

Si la conciliació té el seu darrer fonament en la “divisió sexual de treball” la incorporació generalitzada de la dona al mercat de treball i passar a ser realitzadora de treball productiu, hauria d’haver comportat una organització diferent de la organització del treball, però la realitat ha esdevingut el manteniment de la divisió sexista de rols, per als homes el treball productiu i per a les dones, juntament amb el treball reproductiu, s’hi ha afegit el treball productiu.

Aquesta organització comporta que els temps de treball siguin desigualitaris segons el sexe, és a dir, que el temps que les persones dediquen al treball sigui diferent entre sexes i és constata la inversió d’un major temps al treball per part de les dones que dels homes, una situació desigualitària en la disposició de temps propi que es dona no només en dedicació a temps de treball, en la manca de disposició de temps propi, sinó en altres molts aspectes en detriment de les dones, situació desigualitària que cal corregir, i la societat, en general, i els Estats, en particular,  en son conscients.

Si la norma òptima és la igualtat, les polítiques que tenen com objectiu la conciliació han d’arbitrar mesures contra els fenòmens desigualitaris que es produeixen a conseqüència de la participació femenina en el mercat de treball i fomentar una transformació de les relacions de gènere i, la forma en que s’articulen les mesures igualitàries per assolir aquesta transformació, depèn dels Estats i de la concreta concepció social que tinguin, si ho consideren, o no, un interès social que han d’assumir. Hi ha Estats que consideren que és una qüestió d’interès social i aquest l’ha d’assumir facilitant que estigui cobert el treball reproductiu de les famílies: polítiques estatals d’educació , d’assistència a la tercera edat, polítiques de gestió de la vida quotidiana… i hi ha Estats, com el nostre, que consideren que no és un problema social, sinó que és un problema individual de persones o de famílies.

L’estudi dels programes estatals i textos normatius, que han abordat la conciliació en el nostre país, detecten que el nostre model està lligat a imaginaris culturals sobre “el què és femení” i “el que és masculí” i no es constata que les polítiques hagin qüestionat la actual divisió sexual del treball, les construccions socials d’home “sustentador” o de dona “cuidadora”. La conciliació està emmarcada com un problema de les dones, en general, i en particular, com un problema de les mares treballadores i aquesta concepció fa que es plantegi la solució en el fet d’ajudar les dones a que puguin combinar millor el treball domèstic i reproductiu, en la llar, amb el treball productiu, en el mercat laboral, essent que el problema es considera localitzat més en l’organització de la intimitat, que en la organització de la ciutadania. Els textos de les normes sobre conciliació consideren les dones, en primer lloc, com a mares i, en segon lloc, com a treballadores, les dones son tractades com les principals responsables de la cura i, per tant, són les que pateixen els problemes per a compatibilitzar el treball i la vida familiar i, per això, són el principal objectiu de les accions, mentre que els homes son pràcticament invisibles en els textos, tant pel que fa a les mesures, com pel que fa a les accions.

Les polítiques de conciliació, com s’ha dit, han anat dirigides bàsicament a les dones, orientades a la conciliació de la vida laboral i familiar de les dones, ignorant que el problema de la responsabilitat de l’atenció a persones i de les tasques domèstiques no només és un problema de dones, sinó que ha de ser un problema de persones, d’individus, i les nostres polítiques consideren les dones en la família, no l’individu, com el nucli principal d’intervenció estatal. En les polítiques sobre conciliació del nostre país la distribució de les responsabilitats entre dones i homes, referides al treball de cura i de tasques domèstiques, no es perfila com una qüestió que incumbeix la societat, ni l’Estat, doncs, les polítiques sobre conciliació només afecten o poden ser utilitzades per dones, estan relacionades amb permisos, excedències, beneficis impositius per a mares treballadores i s’observen grans deficiències en quant a serveis i estructures públiques relatives a la cura d’infants, de gent gran i persones dependents. Aquestes polítiques presenten un gran desequilibri entre els serveis per a nens (polítiques d’educació), ancians i dependents i l’èmfasi de les mesures és concreta per al mercat laboral. Les accions i mesures previstes en aquestes normes tendeixen a mantenir a les dones en el seu rol tradicional, ja que no afavoreixen una responsabilitat compartida entre dones i homes de tasques domèstiques i de cura, sinó que els homes apareixen com una ajuda extra o com a substituts de la dona en aquestes tasques.

En aquestes normes s’aprecia, també, que centren les accions en temes referits a la reproducció: maternitat, paternitat, bonificació tributària a la mare,… mentre que no té en compte l’envelliment de la població i rep menys atenció la cura de l’atenció a persones grans. Bàsicament la idea és que, si no hi ha fills no hi ha res a conciliar, i si les mares no treballen fora de casa, tampoc. Aquestes normes, malgrat les bones intencions de millorar la situació de les mares, reprodueixen els estereotips de gènere ja que, el plantejament que fan i la solució que proposen, es fonamenten i fomenten la doble jornada de les dones i no aspira a una redistribució de responsabilitats entre les dones i els homes.

És evident que els plans d’igualtat i les polítiques de conciliació més innovadores solen referir-se a la flexibilitat laboral com una solució al problema de la conciliació, i sobretot, dirigida a les dones. Als homes no se’ls anima a desenvolupar aquest treball flexible, el treball flexible s’entén més com un treball femení i s’ha de tenir en consideració que moltes vegades aquest treball flexible comporta pèrdua de drets o empitjorament de condicions laborals, per tant, la flexibilització tindrà diferents significats o implicacions depenent de com es formuli o es posi en marxa l’estratègia. Les polítiques més innovadores, com s’ha dit, només promouen solucions orientades a afavorir un mercat de treball flexible i, lamentablement, ni es plantegen, ni esmenten, la necessitat d’incidir en la provisió de serveis públics de gestió de la vida quotidiana, els quals queden fora de les agendes polítiques.

Actualment, però, les solucions al problema de la cura depenen de la família, el problema es resol en l’àmbit privat i moltes vegades es recorre a l’economia submergida i segueixen sent les dones –no les mares- però si dones –remunerades o no remunerades- les que substitueixen a les mares de família en el desenvolupament de les responsabilitats de cura o domèstiques. Són simplement altres dones: àvies, dones de pocs recursos o immigrants. Però tornant al que disposen els textos legals s’aprecia que no totes les dones estan representades com el subjecte de les polítiques de conciliació ja que, en aquests textos s’aprecia que estan dirigides només a determinats tipus de dones, i no a totes, atès que exclouen les aturades, les treballadores en economia submergida, les mal anomenades “mestresses de casa” i es dedueix, doncs,  que les polítiques no estan dirigides a les dones amb menys recursos, que són les que tenen més dificultats d’aconseguir una participació regular en el mercat de treball, i més dificultats, en definitiva, per aconseguir una autonomia econòmica, per tant, s’evidencia que els textos legals no només no incideixen en les desigualtats entre dones i homes, sinó que també es despreocupen de les desigualtats socials i no promouen drets universals de ciutadania.

Les solucions privades perpetuen les desigualtats estructurals relatives al gènere, la classe i la nacionalitat. La manca de provisió adequada de serveis de cura, per part de l’Estat, ha provocat un increment de la demanda de personal domèstic per a realitzar el treball reproductiu i, en aquest sentit, malgrat consideri l’Estat que la solució és privada, és interessant remarcar una certa intervenció seva ja que l’oferta de treballadores domèstiques està promoguda pel propi Estat que desenvolupa polítiques d’entrada de persones immigrants.

Si l’objectiu és afavorir la igualtat, resulta problemàtic pensar, com es desprèn del contingut dels textos legals del nostre país, que la cura sigui un “treball femení” i, per això, la solució sembla que hauria de passar per compartir les responsabilitats domèstiques i de cura entre dones i homes, és a dir, la coresponsabilitat entre dones i homes i que l’Estat, canviant d’enfocament, assumís que la idea de la cura no és un problema de la família, i que aquesta ho ha de solucionar en l’àmbit privat, sinó que entengués la cura com un problema de la societat i, per tant, com un problema seu, que ha de dotar de mecanismes de solució i es plantegés també portar a terme polítiques de provisió pública de serveis de cura, seriosament.

Hi ha Estats que han visualitzat el problema des d’aquesta perspectiva i estan dirigint les seves polítiques, d’una banda, vers la creació de serveis públics de cura quotidiana que cobreixin les necessitats de la ciutadania; i de l’altra, vetllant perquè les condicions de treball s’adaptin a les necessitats de la ciutadania mitjançant una flexibilització del treball, que no admeti pèrdues respecte les condicions i drets de les persones treballadores tant dones, com homes. Però tal com està estructurada, actualment, la conciliació en el nostre país, que no contempla que ha de ser un assumpte relacionat amb els drets de ciutadania, no només no aconsegueix ser una solució per a evitar les desigualtats de gènere, sinó que s’entén com un problema que perpetua aquesta desigualtat, perquè no trenca amb la pràctica de que les dones són les principals responsables de les tasques domèstiques i de cura i no es visualitzen aquestes tasques com una responsabilitat compartida entre dones i homes que viuen en societat.

En definitiva, les dones i els homes son els que tenen el problema i les polítiques han d’anar dirigides a ambdós, com a grup diana, emfatitzant el deure de compartir la cura i el treball domèstic. El treball flexible no s’hauria de sobreentendre com un treball femení i caldria proposar accions que no portin implícit tornar a enfocar les dones com a principals cuidadores sinó que caldria emfatitzar la noció de ciutadania que va relacionada amb la provisió pública de la cura.