Category Archives: dia internacional

8 de març, Dia Internacional de les Dones

Novament 8 de març i novament la necessitat i obligació de marcar aquest dia en el calendari. Marcar – ho com el dia en el que les institucions i bona part de la societat pren consciència de les desigualtats de gènere que pateixen les dones i en el que s’escriuen nombrosos textos sobre la importància econòmica, però sobre tot vital, d’una igualtat real entre dones i homes.

Si bé, la consecució de la igualtat real requereix de més d’un dia, requereix de l’ exercici constant de denúncia de les desigualtats i discriminacions que tant ens limiten i constrenyen i de les estructures socioeconòmiques que les perpetuen i, sovint, les invisibilitzen, convertint-les en quelcom de natural.

Per això, és important que aquestes desigualtats i discriminacions surtin del terreny teòric, acadèmic i institucional i arribin amb força al carrer, a les converses que tenim a les nostres cases, a les nostres feines, a les trobades amb les nostres amistats, per debatre-les amb la serenitat i profunditat que requereixen, adoptant una actitud responsable i crítica socialment que exigeixi el compliment de totes les lleis que garantitzen la igualtat real entre dones i homes i que remouen els obstacles pel seu impediment.

Una actitud crítica i responsable que demani una educació en igualtat des de la diferència; que posi en valor noves formes de relacionar-nos i estimar-nos, sense llastimar-nos; que mostri la diversitat afectiva i sexual; que visibilitzi i valori socialment les tasques de cura i la necessitat vital de la mateixa; que posi èmfasi en les noves masculinitats i l’ exercici d’una paternitat present, conscient i responsable; que demandi i valori la presència constant i necessària de les dones en qualsevol àmbit de poder o de decisió i que permeti i garantitzi la llibertat i pluralitat de ser i sentir-se dones.

La igualtat no és el fruit de la inèrcia o del curs lineal de la història, sinó que requereix del nostre treball i compromís.

Per això, avui 8 de març, Dia Internacional de les dones, novament tornem a ser aquí.

25 de novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

La normativa internacional, europea, estatal, nacional i local ha desenvolupat un ampli conjunt de drets i mesures per a eradicar les violències contra les dones.

Tot i així, avui, 25 de novembre de 2015, hem de tornar al carrer i fer-nos visibles en els espais públics per denunciar que al nostre país han estat assassinades “oficialment” 48 dones. Diem oficialment perquè aquest és el recompte que realitza la Delegació Estatal del Govern, organisme encarregat de proposar la política del govern en aquesta matèria i que únicament computa els assassinats de dones produïts a mans de les seves parelles o ex-parelles. Aquest còmput deixa fora, doncs, totes les altres manifestacions de la violència masclista que menyscaben o lesionen la integritat i la vida de les dones i que elevarien aquesta xifra fins a 93[1].

Com pot ser que més de 10 anys després de la redacció i aprovació de la primera llei integral contra la violència de gènere i a la que han seguit un bon nombre de lleis autonòmiques, plans, protocols i programes específics, el balanç sigui de més de 800 dones assassinades per les seves parelles o ex-parelles? Com pot ser que continuï aquesta xacra social de magnitud immesurable – que únicament suposa la punta de l’iceberg de totes les violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho- i que no passi res?

Potser, part de la resposta passa per identificar, visibilitzar i nombrar el maltractament institucional que es dóna a les violències masclistes al nostre país. Podríem definir el maltractament institucional com aquell maltractament addicional exercit com a conseqüència dels dèficits de la intervenció dels organismes responsables i també per l’actuació desencertada d’altres agents implicats. Aquest maltractament institucional, que sovint ve acompanyat d’una falta de consciència social i d’una informació banal i moltes vegades desenfocada i sensacionalista per bona part dels mitjans de comunicació, ha acabat, malauradament, normalitzant-se.

A banda de les deficiències o inclús mala praxis que puguin donar-se en els diferents sistemes d’atenció a les violències masclistes (judicial, policial, sanitari i de serveis socials), fruït majoritàriament de la precarietat i manca de recursos que tenen els serveis, de la precarització en la que es troben molts i moltes dels i les professionals que hi treballen i els mites i estereotips culturals en relació a les violències que encara perduren en l’imaginari col·lectiu i dels quals no estem lliures cap de nosaltres, el maltractament institucional més greu és el que ofereixen els poders públics, que invisibilitzen i menystenen les violències vers les dones, com si no fós un problema social que impedeix el desenvolupament i progrés d’una societat, com si l’Estat no tingués la responsabilitat i l’obligació de solucionar aquesta problemàtica a través de les accions del Govern, com si les violències vers les dones no fossin una qüestió d’Estat.

De nou, malauradament, no ens falten exemples d’aquest maltractament per part de l’Estat Espanyol. A l’estiu de 2014, el Comité de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW) va condemnar al Govern per no actuar de forma diligent en la protecció d’una dona maltractada i la seva filla. La dona va denunciar en reiterades ocasions la utilització de la menor per continuar amb el maltractament, però aquestes denúncies no van ser preses en consideració i, finalment, el pare va acabar assassinant a la nena. Això va ocórrer al 2003 i al febrer d’aquest any, el Govern va decidir que donat el temps transcorregut des de que es varen produir els fets no era possible plantejar una nova investigació del cas i, alhora, que tampoc corresponia indemnitzar a la mare per l’assassinat de la seva filla.

Al mateix temps, l’estat espanyol ratificava – que no aplicava- el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa, el primer mecanisme vinculant europeu en el que s’estableixen les obligacions dels estats membres en matèria de prevenció, protecció i persecució judicial de la violència vers les dones i en el què es fa responsables als mateixos estats membres si no responen de manera adequada davant d’aquest tipus de violència.

Per si aquests fets no suposessin ja suficient contradicció i posessin de manifest la postura del Govern respecte a aquesta problemàtica, poc després votava en contra d’una moció presentada pel partit de l’oposició i avalada per la resta de forces polítiques on s’instava a promoure un Pacte d’Estat contra les violències masclistes.

Aquesta deixadesa en les obligacions i responsabilitats del Govern, la reducció del pressupost en polítiques d’igualtat i recursos per lluitar i prevenir les violències masclistes – comportant, conseqüentment, la vulneració dels drets de les dones- i que ha sigut denunciada, fins i tot, pel Consell de Drets Humans de Nacions Unides i el Comité de la CEDAW, juntament amb el silenci com a resposta davant l’increment de les morts per violència durant aquest estiu, van propiciar que el passat 7 de novembre, associacions i col·lectius feministes i milers de dones i homes ompliren els carrers de Madrid, en l’anomenada 1a Marxa Estatal contra les violències masclistes, per denunciar el seu rebuig i oposició a l’actuació del Govern en aquesta matèria i reclamar alhora quela violència sigui considerada una qüestió d’Estat i, conseqüentment, atesa. Durant la setmana següent a aquesta manifestació multitudinària, que val a dir no va acaparar les portades ni els titulars dels mitjans de comunicació majoritaris,8 dones van ser assassinades sense que, de nou, es produís reacció ni declaració alguna per part de cap responsable polític.

Avui es llegiran manifestos, es faran activitats de sensibilització i es recordaran a les víctimes però la lluita contra les violències masclistes requereix de més: requereix de veritables polítiques públiques que remoguin les desigualtats estructurals que pateixen les dones, tot garantint la seva igualtat real, tant en l’espai públic com el privat; requereix que es desenvolupi i s’implementi el Conveni d’Istanbul i les recomanacions de la CEDAW i que es reformi la Llei 1/2004 per tal que estiguin recollides totes les formes de violència contra les dones; requereix que totes les instàncies del Govern es comprometin realment en la prevenció i eradicació de les violències masclistes i també en l’assistència i reparació de totes les dones en situació de violència, independentment de la seva situació administrativa; requereix que l’accent es posi en la protecció de les afectades i en la seva recuperació vital; requereix de formació especialitzada i contínua i de capacitació de les persones que treballen en els organismes i institucions encarregats de l’abordatge i intervenció en situacions de violència; requereix de dotació pressupostària per fer recerca i millorar l’atenció que es dóna a les afectades; requereix posar en valor el feminisme i les seves aportacions; requereix de nous models de feminitats i masculinitats; requereix d’una implementació real de la coeducació en les escoles i els instituts, que vagi acompanyada d’una educació afectivo sexual i d’una veritable aposta per la prevenció de les relacions abusives; requereix de debats serens i profunds als mitjans de comunicació tot evitant el sensacionalisme en el seu tractament i emprant un llenguatge i unes imatges no sexistes; requereix que tota la societat i les seves organitzacions i institucions es comprometin.

Ara, més que mai, la lluita contra les violències masclistes ha de situar-se al lloc que li correspon, a la centralitat de la vida social i política, perquè a tothom ens afecta.

[1] Font: www.feminicido.net