Category Archives: violències

25 de Novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de les violències envers les dones

De nou, 25 de novembre. De nou la necessitat i l’obligació de reflexionar, debatre i fer crítica i autocrítica en relació a les violències masclistes.
A poques setmanes de finalitzar l’any, podem definir aquest 2018, com a mínim, d’intens, amb dos grans fets i moments en relació a les reivindicacions feministes com han sigut la vaga del 8 de març i la sentència judicial del cas de La Manada.
Analitzem-los per separat.
El 8 de març ha suposat una mobilització sense precedents contra les desigualtats de gènere que patim les dones.
Les retallades en sanitat, serveis socials, educació i dependència sofertes els últims anys, han evidenciat una realitat àmpliament exposada i documentada pel feminisme: el treball reproductiu i de cura, imprescindible pel sosteniment de la vida, continúa fent-se a costa del treball i el temps de les dones. Això, juntament amb la bretxa salarial i totes les altres formes de discriminació que es donen en el mercat laboral, van fer sortir al carrer a milers de dones i, també molts homes, en una jornada que amb la breu perspectiva d’aquests mesos, podem calificar d’històrica.
Setmanes després, el 26 d’abril, la sentència judicial pel cas de La Manada, va posar de manifest una altra realitat, encara que aquesta més silenciada: les violències masclistes i el seu tractament judicial.
Sense entrar en profunditat ni en detall, el que volem resaltar és que tant el procés judicial com la sentència han evidenciat que el nostre sistema penal és androcèntric i que emmalalteix amb greus biaixos de gènere.
Encara que ambdós fets han despertat consciències i han generat una onada de sororitat, també han posat de manifest el masclisme tant arrelat en la nostra societat.
És per tot això que 14 anys després de l’entrada en vigor de la Llei Integral contra la violència de gènere i més de 10 anys després de la Llei d’Igualtat i la Llei catalana per a l’eradicació de les violències masclistes hem de continuar reclamant més recursos: més recursos per aconseguir una veritable igualtat efectiva entre dones i homes; més recursos per a la prevenció i l’atenció de les violències masclistes, en totes les seves manifestacions; més recursos per a la formació i especialització dels i les professionals que han d’intervenir i més recursos per a la sensibilització del conjunt de la ciudadanía a fi d’ acabar amb qualsevol tipus de discriminació i de tolerància amb la violència.
És per tot això que no podem permetre’ns ni un pas enrere, perquè viure en una societat sense desigualtats, discriminacions ni violències masclistes ha de deixar de ser un desig i començar a convertir-se ja en una realitat.
Tenim, tots i totes, el deure de fer-ho possible. No defallim.

violencia-genere

25 de Novembre 2017, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

violència%20dones

Un any més, 25 de novembre i de nou, la necessitat i l ‘obligació de marcar en vermell aquesta data en l’agenda de tothom: partits polítics, institucions i ciutadania.

La realitat social del moment que ens ocupa ha fet que aquesta reflexió girés, de nou, al voltant de la violència institucional que és present en l’atenció i intervenció de les violències masclistes, en tots els seus àmbits i en totes les seves manifestacions.

A aquesta qüestió ja li vàrem dedicar un escrit al novembre de 2015 (http://acpig.org/25-de-novembre-dia-internacional-per-a-leliminacio-de-la-violencia-envers-les-dones-4/ ) i, malauradament, comprovem, amb molta tristesa i vergonya, que poques coses han canviat des d’aleshores.

L’Estat Espanyol continua desobeint les seves obligacions i responsabilitats en la matèria i inaplicant part de la normativa internacional ratificada al respecte. Serveixen únicament d’exemple a això, la condemna del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW) en el cas Ángela González Carreño[1] o la falta d’inclusió dels actes de violència sexual o violència econòmica com altres formes de violència de gènere i l’agravant de gènere en els articles del Codi Penal que estan redactats de forma neutre, tal i com estableix el Conveni d’Istanbul[2].

Continuen faltant polítiques públiques que possibilitin una igualtat real i una societat lliure de violència i sobren declaracions d’intencions i bona voluntat; falta dotació pressupostària per treballar preventivament, per fer recerca i millorar l’atenció que es dóna i per garantir l’assistència integral i la reparació de totes les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista.

Falta canviar el discurs audiovisual sexista i sensacionalista de bona part dels mitjans de comunicació i que tant impregna l’opinió de la ciutadania; falta corregir les deficiències o inclús males praxis que sovint es donen en els sistemes d’atenció; falta formació especialitzada i continuada en tots els àmbits d’actuació; falta consolidar els serveis d’atenció i millorar les condicions laborals dels i les professionals que hi treballen així com posar en valor i reconèixer la seva tasca professional.

Falta implementar la coeducació en les escoles i els instituts, acompanyant-la d’una educació afectivo-sexual i una veritable aposta per la prevenció de les relacions abusives; falten nous models de feminitats i masculinitats i ens calen nous referents; falten nous discursos sobre l’amor i com viure’l.

Però una cosa sí que ha canviat: hi ha menys normalització i tolerància cap a la violència, hi ha més crítica i qüestionament de les actituds i comportaments masclistes, hi ha més rebuig a qualsevol tipus d’agressió, hi ha més reconeixement al treball fet durant tants i tants anys pel feminisme i hi ha més exigència cap els poders públics perquè actuïn, perquè actuïn ja i perquè actuïn amb tota la diligència vers aquesta greu qüestió d’Estat. Hi ha més convenciment que no podem continuar esperant, no podem continuar esperant més.

[1] Dictamen núm. 47/2012 del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW)

[2] Articles 3, 49.2 i 45 del Conveni d’Istanbul