Category Archives: violències masclistes

25 de novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

Un any més. I com sempre, la necessitat i l’obligació de reflexionar.

Al llarg dels més de 10 anys de recorregut de la nostra entitat hem volgut aprofitar aquesta data per  explicar, aprofundir i denunciar les violències masclistes.

Hem explicat què i quines són; quines són les seves causes i les seves conseqüències; com la seva institucionalització en els diferents àmbits de la vida pública i privada fan possible la seva permanència i el que és pitjor, la legitimen i, hem reclamat i continuarem fent-ho, més recursos pel seu abordatge des d’una perspectiva integral i reparadora per a les dones.

Ens hem fet ressò d’algunes notícies succeïdes, que per molt increïbles que semblessin eren, malauradament, certes i exemplificaven la transformació o el rearmament del masclisme davant dels avanços imparables del feminisme.

Hem presenciat i hem participat també en la presa de consciència de la nostra societat davant d’aquests intents de retrocés i ens hem il·lusionat amb les manifestacions públiques d’apoderament i sororitat ocorregudes, especialment, en els últims dos anys.

A data d’avui, 2019, continuem fent aquest escrit i aquesta reflexió des de la indignació: la indignació que ens produeix la desigualtat quotidiana que patim les dones pel sol fet de ser-ho i, sobre tot, la indignació que produeix la violència, sigui quina sigui, com a manifestació més extrema. La indignació que produeix la interseccionalitat de les violències i la ceguera en no voler-les veure.

Però també fem aquest escrit i aquesta reflexió des del convenciment que dóna saber que lluitar per una societat lliure de violències vers les dones és una societat millor, que lluitar per una societat sense masclisme és canviar la vida de tota la població. I per això, any rere any, fem aquest escrit i aquesta reflexió també amb molta il·lusió.

no-a-la-violencia-de-genere

25 de Novembre 2017, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

violència%20dones

Un any més, 25 de novembre i de nou, la necessitat i l ‘obligació de marcar en vermell aquesta data en l’agenda de tothom: partits polítics, institucions i ciutadania.

La realitat social del moment que ens ocupa ha fet que aquesta reflexió girés, de nou, al voltant de la violència institucional que és present en l’atenció i intervenció de les violències masclistes, en tots els seus àmbits i en totes les seves manifestacions.

A aquesta qüestió ja li vàrem dedicar un escrit al novembre de 2015 (http://acpig.org/25-de-novembre-dia-internacional-per-a-leliminacio-de-la-violencia-envers-les-dones-4/ ) i, malauradament, comprovem, amb molta tristesa i vergonya, que poques coses han canviat des d’aleshores.

L’Estat Espanyol continua desobeint les seves obligacions i responsabilitats en la matèria i inaplicant part de la normativa internacional ratificada al respecte. Serveixen únicament d’exemple a això, la condemna del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW) en el cas Ángela González Carreño[1] o la falta d’inclusió dels actes de violència sexual o violència econòmica com altres formes de violència de gènere i l’agravant de gènere en els articles del Codi Penal que estan redactats de forma neutre, tal i com estableix el Conveni d’Istanbul[2].

Continuen faltant polítiques públiques que possibilitin una igualtat real i una societat lliure de violència i sobren declaracions d’intencions i bona voluntat; falta dotació pressupostària per treballar preventivament, per fer recerca i millorar l’atenció que es dóna i per garantir l’assistència integral i la reparació de totes les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista.

Falta canviar el discurs audiovisual sexista i sensacionalista de bona part dels mitjans de comunicació i que tant impregna l’opinió de la ciutadania; falta corregir les deficiències o inclús males praxis que sovint es donen en els sistemes d’atenció; falta formació especialitzada i continuada en tots els àmbits d’actuació; falta consolidar els serveis d’atenció i millorar les condicions laborals dels i les professionals que hi treballen així com posar en valor i reconèixer la seva tasca professional.

Falta implementar la coeducació en les escoles i els instituts, acompanyant-la d’una educació afectivo-sexual i una veritable aposta per la prevenció de les relacions abusives; falten nous models de feminitats i masculinitats i ens calen nous referents; falten nous discursos sobre l’amor i com viure’l.

Però una cosa sí que ha canviat: hi ha menys normalització i tolerància cap a la violència, hi ha més crítica i qüestionament de les actituds i comportaments masclistes, hi ha més rebuig a qualsevol tipus d’agressió, hi ha més reconeixement al treball fet durant tants i tants anys pel feminisme i hi ha més exigència cap els poders públics perquè actuïn, perquè actuïn ja i perquè actuïn amb tota la diligència vers aquesta greu qüestió d’Estat. Hi ha més convenciment que no podem continuar esperant, no podem continuar esperant més.

[1] Dictamen núm. 47/2012 del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW)

[2] Articles 3, 49.2 i 45 del Conveni d’Istanbul