CONCILIACIÓ: Solució o problema

Autora: Maria Prat Alsina (Responsable de Planificació de RRHH de l’ICS i Vicepresidenta d’ACPIG)

Que el concepte “conciliació de la vida personal laboral i familiar” hauria d’estar vinculat a la idea de compartir les responsabilitats del treball productiu, reproductiu i domèstic entre les dones i els homes és una idea compartida majoritàriament, si bé, analitzant com s’ha interpretat i s’interpreta aquest concepte, socialment i normativament, ens adonem que, al llarg del temps, ha tingut diversos continguts i que aquests han anat canviant, ja que, si bé fins els anys 60 o 70, la conciliació estava relacionada amb el “món feminista”, posteriorment, aquest concepte s’ha relacionat amb el “món laboral” i s’ha associat bàsicament a estratègies orientades al treball flexible en el mercat laboral.

L’origen d’aquest canvi de representació sobre la conciliació el situem en la divisió sexual de treball. Tothom sap que, tradicionalment a les nostres societats, el “treball” que es desenvolupa el podem qualificar de treball no productiu o reproductiu, circumscrit a l’àmbit privat i eminentment femení, que respon a l’estereotip “dona cuidadora” i que es manifesta com treball domèstic o treball de cura de persones (descendents, ascendents,…) i el treball productiu, circumscrit a l’àmbit exterior o públic, que és eminentment masculí i respon a l’estereotip “home sustentador”.  També se sap que, en la nostra organització social, s’ha valorat de diferent manera el tipus de treball, que aquesta divisió sexual del treball comporta, i que la valoració més positiva s’ha adjudicat al “treball productiu” és a dir, el treball que realitzen els homes.

Aquesta valoració social ha conformat unes determinades relacions de gènere desiguals que han operat en detriment del col·lectiu femení i és, en el nucli d’aquesta divisió sexual del treball, on rau l’origen del debat sobre la conciliació, malgrat que socialment no es visualitzi, ni es tingui en consideració per abordar les solucions a la problemàtica que comporta, essent que les solucions que es plantegen han seguit comportat un manteniment o increment de les desigualtats.

L’externalització del treball femení va comportar un increment del sector productiu i una millora econòmica per a la societat i, en definitiva, per als Estats; per això la incorporació de la dona al sector productiu va esdevenir un interès polític i un fenomen social al que havia de donar protecció i facilitar l’assumpció del treball de les dones, des de l’Estat.

Si la conciliació té el seu darrer fonament en la “divisió sexual de treball” la incorporació generalitzada de la dona al mercat de treball i passar a ser realitzadora de treball productiu, hauria d’haver comportat una organització diferent de la organització del treball, però la realitat ha esdevingut el manteniment de la divisió sexista de rols, per als homes el treball productiu i per a les dones, juntament amb el treball reproductiu, s’hi ha afegit el treball productiu.

Aquesta organització comporta que els temps de treball siguin desigualitaris segons el sexe, és a dir, que el temps que les persones dediquen al treball sigui diferent entre sexes i és constata la inversió d’un major temps al treball per part de les dones que dels homes, una situació desigualitària en la disposició de temps propi que es dona no només en dedicació a temps de treball, en la manca de disposició de temps propi, sinó en altres molts aspectes en detriment de les dones, situació desigualitària que cal corregir, i la societat, en general, i els Estats, en particular,  en son conscients.

Si la norma òptima és la igualtat, les polítiques que tenen com objectiu la conciliació han d’arbitrar mesures contra els fenòmens desigualitaris que es produeixen a conseqüència de la participació femenina en el mercat de treball i fomentar una transformació de les relacions de gènere i, la forma en que s’articulen les mesures igualitàries per assolir aquesta transformació, depèn dels Estats i de la concreta concepció social que tinguin, si ho consideren, o no, un interès social que han d’assumir. Hi ha Estats que consideren que és una qüestió d’interès social i aquest l’ha d’assumir facilitant que estigui cobert el treball reproductiu de les famílies: polítiques estatals d’educació , d’assistència a la tercera edat, polítiques de gestió de la vida quotidiana… i hi ha Estats, com el nostre, que consideren que no és un problema social, sinó que és un problema individual de persones o de famílies.

L’estudi dels programes estatals i textos normatius, que han abordat la conciliació en el nostre país, detecten que el nostre model està lligat a imaginaris culturals sobre “el què és femení” i “el que és masculí” i no es constata que les polítiques hagin qüestionat la actual divisió sexual del treball, les construccions socials d’home “sustentador” o de dona “cuidadora”. La conciliació està emmarcada com un problema de les dones, en general, i en particular, com un problema de les mares treballadores i aquesta concepció fa que es plantegi la solució en el fet d’ajudar les dones a que puguin combinar millor el treball domèstic i reproductiu, en la llar, amb el treball productiu, en el mercat laboral, essent que el problema es considera localitzat més en l’organització de la intimitat, que en la organització de la ciutadania. Els textos de les normes sobre conciliació consideren les dones, en primer lloc, com a mares i, en segon lloc, com a treballadores, les dones son tractades com les principals responsables de la cura i, per tant, són les que pateixen els problemes per a compatibilitzar el treball i la vida familiar i, per això, són el principal objectiu de les accions, mentre que els homes son pràcticament invisibles en els textos, tant pel que fa a les mesures, com pel que fa a les accions.

Les polítiques de conciliació, com s’ha dit, han anat dirigides bàsicament a les dones, orientades a la conciliació de la vida laboral i familiar de les dones, ignorant que el problema de la responsabilitat de l’atenció a persones i de les tasques domèstiques no només és un problema de dones, sinó que ha de ser un problema de persones, d’individus, i les nostres polítiques consideren les dones en la família, no l’individu, com el nucli principal d’intervenció estatal. En les polítiques sobre conciliació del nostre país la distribució de les responsabilitats entre dones i homes, referides al treball de cura i de tasques domèstiques, no es perfila com una qüestió que incumbeix la societat, ni l’Estat, doncs, les polítiques sobre conciliació només afecten o poden ser utilitzades per dones, estan relacionades amb permisos, excedències, beneficis impositius per a mares treballadores i s’observen grans deficiències en quant a serveis i estructures públiques relatives a la cura d’infants, de gent gran i persones dependents. Aquestes polítiques presenten un gran desequilibri entre els serveis per a nens (polítiques d’educació), ancians i dependents i l’èmfasi de les mesures és concreta per al mercat laboral. Les accions i mesures previstes en aquestes normes tendeixen a mantenir a les dones en el seu rol tradicional, ja que no afavoreixen una responsabilitat compartida entre dones i homes de tasques domèstiques i de cura, sinó que els homes apareixen com una ajuda extra o com a substituts de la dona en aquestes tasques.

En aquestes normes s’aprecia, també, que centren les accions en temes referits a la reproducció: maternitat, paternitat, bonificació tributària a la mare,… mentre que no té en compte l’envelliment de la població i rep menys atenció la cura de l’atenció a persones grans. Bàsicament la idea és que, si no hi ha fills no hi ha res a conciliar, i si les mares no treballen fora de casa, tampoc. Aquestes normes, malgrat les bones intencions de millorar la situació de les mares, reprodueixen els estereotips de gènere ja que, el plantejament que fan i la solució que proposen, es fonamenten i fomenten la doble jornada de les dones i no aspira a una redistribució de responsabilitats entre les dones i els homes.

És evident que els plans d’igualtat i les polítiques de conciliació més innovadores solen referir-se a la flexibilitat laboral com una solució al problema de la conciliació, i sobretot, dirigida a les dones. Als homes no se’ls anima a desenvolupar aquest treball flexible, el treball flexible s’entén més com un treball femení i s’ha de tenir en consideració que moltes vegades aquest treball flexible comporta pèrdua de drets o empitjorament de condicions laborals, per tant, la flexibilització tindrà diferents significats o implicacions depenent de com es formuli o es posi en marxa l’estratègia. Les polítiques més innovadores, com s’ha dit, només promouen solucions orientades a afavorir un mercat de treball flexible i, lamentablement, ni es plantegen, ni esmenten, la necessitat d’incidir en la provisió de serveis públics de gestió de la vida quotidiana, els quals queden fora de les agendes polítiques.

Actualment, però, les solucions al problema de la cura depenen de la família, el problema es resol en l’àmbit privat i moltes vegades es recorre a l’economia submergida i segueixen sent les dones –no les mares- però si dones –remunerades o no remunerades- les que substitueixen a les mares de família en el desenvolupament de les responsabilitats de cura o domèstiques. Són simplement altres dones: àvies, dones de pocs recursos o immigrants. Però tornant al que disposen els textos legals s’aprecia que no totes les dones estan representades com el subjecte de les polítiques de conciliació ja que, en aquests textos s’aprecia que estan dirigides només a determinats tipus de dones, i no a totes, atès que exclouen les aturades, les treballadores en economia submergida, les mal anomenades “mestresses de casa” i es dedueix, doncs,  que les polítiques no estan dirigides a les dones amb menys recursos, que són les que tenen més dificultats d’aconseguir una participació regular en el mercat de treball, i més dificultats, en definitiva, per aconseguir una autonomia econòmica, per tant, s’evidencia que els textos legals no només no incideixen en les desigualtats entre dones i homes, sinó que també es despreocupen de les desigualtats socials i no promouen drets universals de ciutadania.

Les solucions privades perpetuen les desigualtats estructurals relatives al gènere, la classe i la nacionalitat. La manca de provisió adequada de serveis de cura, per part de l’Estat, ha provocat un increment de la demanda de personal domèstic per a realitzar el treball reproductiu i, en aquest sentit, malgrat consideri l’Estat que la solució és privada, és interessant remarcar una certa intervenció seva ja que l’oferta de treballadores domèstiques està promoguda pel propi Estat que desenvolupa polítiques d’entrada de persones immigrants.

Si l’objectiu és afavorir la igualtat, resulta problemàtic pensar, com es desprèn del contingut dels textos legals del nostre país, que la cura sigui un “treball femení” i, per això, la solució sembla que hauria de passar per compartir les responsabilitats domèstiques i de cura entre dones i homes, és a dir, la coresponsabilitat entre dones i homes i que l’Estat, canviant d’enfocament, assumís que la idea de la cura no és un problema de la família, i que aquesta ho ha de solucionar en l’àmbit privat, sinó que entengués la cura com un problema de la societat i, per tant, com un problema seu, que ha de dotar de mecanismes de solució i es plantegés també portar a terme polítiques de provisió pública de serveis de cura, seriosament.

Hi ha Estats que han visualitzat el problema des d’aquesta perspectiva i estan dirigint les seves polítiques, d’una banda, vers la creació de serveis públics de cura quotidiana que cobreixin les necessitats de la ciutadania; i de l’altra, vetllant perquè les condicions de treball s’adaptin a les necessitats de la ciutadania mitjançant una flexibilització del treball, que no admeti pèrdues respecte les condicions i drets de les persones treballadores tant dones, com homes. Però tal com està estructurada, actualment, la conciliació en el nostre país, que no contempla que ha de ser un assumpte relacionat amb els drets de ciutadania, no només no aconsegueix ser una solució per a evitar les desigualtats de gènere, sinó que s’entén com un problema que perpetua aquesta desigualtat, perquè no trenca amb la pràctica de que les dones són les principals responsables de les tasques domèstiques i de cura i no es visualitzen aquestes tasques com una responsabilitat compartida entre dones i homes que viuen en societat.

En definitiva, les dones i els homes son els que tenen el problema i les polítiques han d’anar dirigides a ambdós, com a grup diana, emfatitzant el deure de compartir la cura i el treball domèstic. El treball flexible no s’hauria de sobreentendre com un treball femení i caldria proposar accions que no portin implícit tornar a enfocar les dones com a principals cuidadores sinó que caldria emfatitzar la noció de ciutadania que va relacionada amb la provisió pública de la cura.

 

Drets Sexuals i Reproductius (DSiR), situació actual

Autora: Maria Segura Lechuga (Infermera Llevadora i sòcia d’ACPIG)

Al llarg de les darreres dècades, el moviment feminista ha lluitat per constatar les repercussions derivades de la perspectiva androcèntrica i etnocèntrica que fonamenta la declaració dels Drets Humans (DDHH) de l’any 1948. Així, l’any 1979 a la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona es va elaborar el primer instrument internacional per tractar específicament la discriminació a la que es veuen sotmeses les dones a través de la cultura, però no va ser fins l’any 1993 quan Nacions Unides va reconèixer els drets de les Dones com a Drets Humans, condemnant les diferents formes de violència a la qual són sotmeses. Al 1994, a la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament, s’introduiria a l’agenda internacional la noció sobre la salut sexual i reproductiva, reconeixent per primera vegada els drets reproductius dintre dels drets humans a protegir i, posteriorment, a la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing, s’ampliaria l’abast dels drets de les dones a través del reconeixement dels drets sexuals.

Malgrat els avenços jurídics, any rere any, es continua verificant com la dona continua sent exposada a les múltiples formes de discriminació i violència alhora en què l’exercici dels Drets Sexuals i Reproductius (DSiR) es denega, dificultant o impossibilitant, exercir de ple el control sobre el propi cos i sexualitat.

Women's Anti Trump rally in Switzerland
(Women’s Anti Trump rally in Switzerland – 22/01/2017)

L’estructura de Nacions Unides i la forma en com estan articulats els fons, programes i agències, la transversalitat de les polítiques de gènere a l’agenda dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) juntament amb l’innegable impacte de les polítiques d’austeritat adoptades a l’Estat Espanyol, han afavorit l’actual clima de retrocés dels DSiR. Explica la sociòloga Sylvia Walby que aquells estats que tenen adoptat un règim de gènere domèstic es caracteritzen per relegar les dones a l’esfera privada, dificultant-ne l’autonomia i empoderament. Seguint aquesta premissa, i tenint en compte les reformes laborals realitzades els darrers anys, les retallades de l’estat del benestar i les polítiques d’igualtat, a més de la progressiva privatització dels serveis, no és difícil comprendre l’associació existent entre tal context i les repercussions assenyalades a pels múltiples informes que a nivell europeu, estatal i autonòmic posen en relleu les desigualtats i discriminacions de gènere als àmbits sexual i reproductiu.

Per exemple, a l’informe Deficiencias e inequidad en los servicios de salud sexual y reproductiva en España, algunes de les conclusions es refereixen a les limitacions d’accés als mètodes anticonceptius; la descapitalització del pressupost econòmic en matèries relacionades amb la prevenció del VIH; l’excessiva medicalització de l’embaràs i el part (especialment a centres privats); l’escassa resposta institucional i absència de polítiques públiques al marc d’accés, assistència, protecció, justícia i reparació de la violència sexual; la desigualtat territorial pel que fa l’atenció a les víctimes i supervivents de la violència de gènere; la realització majoritària de les interrupcions voluntàries de l’embaràs a centres privats; o l’enfocament del control migratori per sobre de la protecció internacional per a les víctimes de la tracta, entre d’altres.

A Catalunya encetem el 2017 amb l’amarg regust de les evidències presentades als diferents estudis que, de la mateixa manera, durant l’any anterior apuntaven de forma unànime les mancances relatives a la disponibilitat i accés als serveis involucrats en la prestació d’atenció sexual i reproductiva. Malgrat comptar amb un programa propi d’anticoncepció vigent des del 2007, el propi protocol català remarca la heterogeneïtat dels programes de promoció, prevenció i atenció de la salut sexual i reproductiva. Una de les grans carpetes amb majors carències és la referida a l’educació sexual: aquesta consta a nombroses lleis estatals i catalanes però en cap d’elles s’estableix l’obligatorietat ni s’expressen els mitjans que concreten la seva implementació. A més, els temes referits a l’afectivitat i sexualitat s’han eliminat del currículum acadèmic arrel de la darrera modificació de la llei LOMCE d’educació, la qual cosa implica que l’educació sexual a Catalunya depengui, fonamentalment, de la voluntat que presentin els  equips directius dels centres. El projecte Agendes de Drets Sexuals i Reproductius, a més d’alertar sobre la pèrdua de garanties en relació als DSiR va presentar el darrer any els resultats de la seva investigació “L’educació afectiva i sexual: un dret, una prioritat”, estudi centrat en les iniciatives educatives, al ser concebudes pels ODS com un dels elements claus per la promoció de la salut i els drets humans. Les conclusions revelen les desigualtats derivades de la manca d’obligatorietat; la deficient coordinació dintre l’administració pública; els defectes i limitacions que suposa que l’enfocament pedagògic de la majoria d’intervencions siguin de caràcter preventiu, lluny de les recomanacions i actuacions portades a terme pel model integral amb perspectiva de gènere.

En aquesta mateixa línia, SIDA STUDI va presentar a finals del 2016 els resultats de l’impacte de les seves accions d’educació afectivosexual finalitzades l’any anterior. Es van observar aspectes com les pràctiques sexuals, la prevenció d’infeccions de transmissió sexual i embarassos no desitjats, qüestions relacionades amb les habilitats personals i capacitat de negociació, mites relacionats amb el cos i el plaer, estereotips de gènere, i aspectes de la identitat personal (orientació, expressió sexual). Igualment, les conclusions remarcaven la no garantia dels drets sexuals i reproductius dels i de les joves perquè “no disposen i no se’l proporciona una educació sexual universal, de qualitat i fomentada en aquests drets des dels centres d’ensenyament”.

Combatre les desigualtats de gènere no pot quedar relegat a la seva formulació en marcs jurídics internacionals i als instruments dels drets humans de les dones: tals reconeixements no són suficients per materialitzar-ne el ple dret i superar el model referencial que suposa el sistema patriarcal. És imprescindible i necessària la dotació feminista als continguts de les polítiques, intervencions i agents locals per tal possibilitar i concretar la superació d’un model que perpetua la dominació, discriminació i violència de les dones.